DE L’EQUILIBRE INESTABLE ALS GUARDIANS DELS SOMNIS

Reflexió

L’emoció en l’obra d’art
no es pot capissar,
sols sentir i gaudir.

M.R.

2021 Parc dels estanys Castell-Platja d’Aro. Girona.

MARTÍ ROM. LA PÒÈTICA DE L’ESCULTURA

“Per a mi, l’escultura és el cos. El meu cos és la meva escultura”
Louise Bourgeois

Per a Martí Rom les seves escultures també formen part d’ell, no des de l’òptica del cos com ho defineix l’artista francesa, sinó que s’endinsen en un món on l’ésser humà, com a motor vital i existencial de la nostra societat, i l’univers animal ocupen un lloc molt important, juntament amb els utensilis, eines i objectes que ha anat recollint amb el temps –molts d’ells extrets del camp-, i configuren una creació molt singular. L’espectador no només observa una escultura de ferro o fusta, ja que la idea de l’artista és anar més enllà de la pròpia realitat.

La trajectòria artística de Martí Rom és ben amplia, i ja s’apropa a les cinc dècades de plena fecunditat creativa. En tot aquest temps ha utilitzat diferents materials, entre ells el bronze, la fusta, la pedra, el ferro i el plom; però també conrea la pintura i el dibuix, que són perfectament compatibles amb l’escultura.

L’exposició actual al Parc dels Estanys significa per a l’artista entrar de nou en contacte amb la natura, ja que les seves obres s’avenen perfectament amb el medi natural. Per exemple, algunes de les seves escultures més grans, que possiblement aniran destinades a l’espai urbà, les deixa a l’exterior del seu taller perquè s’impregnin de les inclemències del temps, com la pluja, originant un procés d’oxidació que crea una pàtina. Ara, a través d’aquesta mostra les peces sí que poden conviure en perfecta harmonia en un espai obert.

El públic que contempli les seves obres, passejant o anant en bicicleta, dins d’un ambient silenciós i relaxant, només trencat pel so de les aus, se n’adonarà de la seva creativitat, sobretot per la utilització de diferents objectes fragmentats, acumulats i manipulats, dins d’un estil entre surrealista i abstracte. Sap combinar i tractar tots aquests elements recuperats del camp, del carrer o de qualsevol altre indret. Per a nosaltres aquests objectes no signifiquen res, però per a ell sí que són importants. D’unes tenalles, d’uns claus, d’unes frontisses o d’unes pales sorgeix una au, un rostre humà o un personatge concret.

Les escultures més gran solen ser sòbries i moderades i, en canvi les de dimensions mitjanes o petites són esquemàtiques, sense gaire volum, on la fragilitat dels materials emprats provoca que tinguin una gran sensibilitat, no només per l’ús que fa dels mateixos, sinó també per les propostes plantejades, degut a que l’espai buit és igualment valuós. En conjunt, les seves obres estan plenes d’ironia, imaginació i, sobretot provocació.

Ramon Casalé Soler
Associació Internacional de Crítics d’Art